Per començar, us diré que a l’Article 27 de la Constitució Andorrana estableix:

1. “Es reconeix a la propietat privada i a l’herència, sense altres limitacions que les derivades de la funció social de la propietat”.

És precís que tot Estat sobirà dugui a terme una ordenació normativa del Dret privat, és a dir, d’aquelles normes que regulen les relacions de les persones, el seu patrimoni, negocis i la seva família per tal d’aportar seguretat jurídica als seus ciutadans, i que s’adapti a les situacions i necessitats d’aquests, actualitzant els criteris que, potser amb la vigència de normes antigues, provocaven grans desigualtats en la seva aplicació.

Fins a la data al Principat d’Andorra es regulava part d’aquesta matèria per la Llei de reforma del Dret de successions de 31 de juliol de 1989, però dit text normatiu no regulava tots els supòsits que es produïen en la successió d’una persona i calia remetre’s al Dret Català anterior als Decrets de Nova Planta de 1716, el que amb el transcurs del temps ha requerit una nova regulació que aportés seguretat jurídica a la matèria.

La Llei 46/2014 aporta moltes novetats a la successió per causa de mort i no podran ser tractades totes en aquest article, pel que intentaré exposar-ne algunes de rellevants.

Un dels elements nous de la norma, respecte a la tradició jurídica andorrana fins a la data, és l’equiparació dels cònjuges units en matrimoni, civil o canònic, als que ho estan en unió civil amb el convivent o en unió estable de parella de fet, equiparant en igualtat les tres formes jurídiques actualment vigents a Andorra d’acreditar la convivència de dues persones en unió conjugal o matrimoni. Durant tot el text normatiu és fa un esforç de que aquest aspecte quedi ben clar, perquè  la voluntat del legislador era dotar d’igualtat a les diferents formes d’establiment de família deixant-ho ben clar des de l’inici en l’exposició de motius.

En quant al cònjuge vidu en qualsevol de la seva forma jurídica, la norma aporta una altra novetat.  En la successió intestada, aquella en la que el causant (difunt) no ha fet cap disposició expressa de la seva voluntat pel moment de la seva mort, per exemple no ha fet testament, la norma efectua una previsió en la crida a la successió donada la manca de previsió i voluntat expressada pel difunt. En aquest cas la norma aporta una important novetat a l’ordre de succeir i és que si el causant mor sense fills ni altres descendents, l’herència es defereix al cònjuge vidu o al convivent en unió estable de parella, equiparant ambdues situacions com hem dit privilegiant la posició del vidu.

Aquest precepte no estava regulat així en la Llei anterior de l’any 89, en la qual l’ordre successori del cònjuge vidu s’establia per darrera dels germans del difunt. Fins a l’entrada en vigor d’aquesta nova Llei i pel que respectava al cònjuge vidu, se li atribuïa un dret d’usdefruit en la successió intestada del consort difunt que, quan concorria amb descendents, ascendents o col·laterals privilegiats,  abastava la meitat de l’herència, i s’estenia a la seva totalitat en concurrència amb altres col·laterals. Amb la nova norma, com hem vist, el cònjuge vidu, a manca de descendents, fills o néts, succeeix per davant dels seus ascendents o col·laterals, és a dir pares i germans.

La successió intestada però, té caràcter subsidiari a la testada, la qual expressa la voluntat del causant, per mitjà per exemple de testament, els codicils  o les memòries testamentàries, però hi ha altres formes d’expressió d’aquesta voluntat per mitjà dels Pactes Successoris, atorgats per dues o més persones.

En darrer terme tractarem les disposicions transitòries de la norma, aquelles que regulen les situacions de trànsit entre l’antiga i la nova norma. La Llei 46/2014 s’aplica a les successions obertes després de l’entrada en vigor, és a dir a les defuncions que es produeixin després de l’1 de gener de 2016. Els testaments, els codicils i les memòries testamentaries atorgats d’acord  amb la legislació anterior són vàlids si compleixen les normes que s’hi exigien.