«El pastor del Gorbeia avisa: “No hi haurà ni tres dies de sol seguits a l’estiu”». Quan vaig veure aquest titular, em vaig posar a investigar qui podia ser aquest personatge, i sembla que els pastors d’aquesta muntanya basca són gurus de la meteorologia popular a Espanya (corregiu-me si m’equivoco). Llavors, em vaig deprimir i em vaig posar nostàlgica recordant l’any 2017, no només perquè va ser el segon any més calorós des del 1880, sinó també perquè invertir va ser idíl·lic: tot pujava i les notícies eren exclusivament bones o fins i tot excel·lents, com el creixement generalitzat de les economies o la rebaixa d’impostos als EUA.
Som a la meitat del 2018 i continuem cercant l’estiu, com Chris Rea en la seva cançó Looking For The Summer, tant en el nostre entorn com en els mercats. És cert que el clima no és tan agradable per a les pujades com l’any passat, quan la guerra comercial era més aviat una llegenda urbana, i ara que si acer, que si la Xina, que si G7, cotxes, NAFTA… En l’àmbit polític, Europa semblava un oasi de tranquil·litat i, alhora, la seva economia creixia per sobre de la nord-americana (gràfic 1). Avui les dades han retrocedit des dels nivells que suggerien un 3% del creixement del PIB, i els esdeveniments recents a Itàlia ens han recordat com és de fragmentat el sistema polític europeu.
El 2017, els mercats emergents generaven creixement, però mai incertesa, i les commodities pujaven allò just per ajudar els seus fabricants sense perjudicar els consumidors. Com el dòlar estava en caiguda lliure, vam deixar de mirar les estadístiques dels dèficits i del deute extern, però fa un mes que han tornat a ser importants (quan el dòlar es va capgirar). No sorprèn que el rally no vulgui continuar i que els inversors hagin tornat a allò que sempre els anava bé: el sector tecnològic.
